Si fueras una luz en el cielo
Dejarías en el paro al sol
Si fueras una luz en el cielo

Si fueras como el viento en la arena
Llegarías hasta el corazón
Quien se esconde como yo

Si fueras solo la mitad
Me sobraría otra mitad
Cuesta creer, que eres de verdad

Y si fueras para toda la vida
Si tu fueras para toda la vida
Yo sería la persona más feliz

Te quiero para toda la vida
Yo te quiero para toda la vida
Yo sería la persona más feliz

Si fueras una gota de agua
Nadie volvería a tener sed
Si fueras una gota de agua

Si fueras tan solo palabras
Serías la mas bella canción
Escrita nunca por amor

Si fueras solo la mitad
Me sobraría otra mitad
Cuesta creer, que eres de verdad

Y si fueras para toda la vida
Si tu fueras para toda la vida
Yo sería la persona más feliz

Te quiero para toda la vida
Yo te quiero para toda la vida
Yo sería la persona más feliz

Y si fueras para toda la vida
Si tu fueras para toda la vida
Yo sería la persona más feliz

Te quiero para toda la vida
Yo te quiero para toda la vida
Yo sería la persona más feliz

L'enamorament

Tot això, però va canviar de sobte, perquè Blai es va enamorar. Mai no havia estimat cap dona, ni tan sols algunes amb qui havia mantingut relacions continuades. Ni imaginava què era un sentiment com aquest. Ho veia a les pel·lícules o ho llegia a les novel·les, i li semblava una emoció femenina, un xic artificiosa i voluble. L’amor, si de cas, era allò que havia unit els seus pares tota una vida: un aguantar-se mútuament, un adaptar-se l’un a l’altre, un fer el camí junts, sense entusiasme però amb afecte. No s’esperava aquesta explosió, molt més enllà del sexe, molt més profunda que una ferida, molt més trasbalsadora que un èxit o fracàs professional. L’amor el va sacsejar de cap a peus, del fons del pit als batecs de les temples, de les profunditats del ventre al centre del sexe; li recorria les venes i els nervis, el mossegava com un animal afamat i brutal, el colpejava, l’apedregava, el colpia. Blai semblava una persona violada, encara indignat del que li passava, queixós d’un trasbals que no podia controlar. Perdia concentració, s’encantava davant d’una cassola que ja havia remenat més del que calia. L’enamorament no li donava cap mena d’alegria, sinó tot el contrari; era una exaltació, és cert, però una exaltació furiosa, un desassossec, una plaga: se’n queixava, s’estirava els cabells, volia fugir, però l’enamorament el tenia posseït. Com una infecció morbosa, com una plaga, com un càstig, com un assot.

8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada...

A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

[ El quadern gris. OC, vol. 1 ]

Constantino Kavafis