El caníbal Isabel Clara-Simó

L'enamorament

Blai s’havia engreixat, els cabells li clarejaven, i tenia unes bosses fosques sota els ulls. Semblava un misantrop o una persona enfebrada, malalta. El cert és que treballava moltíssim i que el misteri del seu pis, on mai havia portat ningú –les amistats femenines les despatxava en un hotelet ad hoc-, n’anaven fent una llegenda al poble.

Tot això, però va canviar de sobte, perquè Blai es va enamorar. Mai no havia estimat cap dona, ni tan sols algunes amb qui havia mantingut relacions continuades. Ni imaginava què era un sentiment com aquest. Ho veia a les pel·lícules o ho llegia a les novel·les, i li semblava una emoció femenina, un xic artificiosa i voluble. L’amor, si de cas, era allò que havia unit els seus pares tota una vida: un aguantar-se mútuament, un adaptar-se l’un a l’altre, un fer el camí junts, sense entusiasme però amb afecte. No s’esperava aquesta explosió, molt més enllà del sexe, molt més profunda que una ferida, molt més trasbalsadora que un èxit o fracàs professional. L’amor el va sacsejar de cap a peus, del fons del pit als batecs de les temples, de les profunditats del ventre al centre del sexe; li recorria les venes i els nervis, el mossegava com un animal afamat i brutal, el colpejava, l’apedregava, el colpia. Blai semblava una persona violada, encara indignat del que li passava, queixós d’un trasbals que no podia controlar. Perdia concentració, s’encantava davant d’una cassola que ja havia remenat més del que calia. L’enamorament no li donava cap mena d’alegria, sinó tot el contrari; era una exaltació, és cert, però una exaltació furiosa, un desassossec, una plaga: se’n queixava, s’estirava els cabells, volia fugir, però l’enamorament el tenia posseït. Com una infecció morbosa, com una plaga, com un càstig, com un assot.